La nova exposició del museu “Dona rural, el treball invisible”, tal com indica el seu nom, tracta el tema de la dona del camp i reivindica la importància del seu treball en les labors domèstiques i en l'agricultura. Una de les peces que formen part de la mostra és un maniquí de dona, amb la roba tradicional que vestia en l'àmbit rural durant la primera meitat del segle XX.

La vestimenta era un signe de distinció social: evidenciava les diferències entre el camp i la ciutat, entre les classes socials, entre la dona i l'home…, així com el dia a dia. És a dir, que, igual que ocorre avui, no es vestia igual per a treballar que per a acudir a una celebració o a un sopar. Vestits de diari, de treball, dels dies de festa... Llavors, com vestia la dona del Camp d’Elx?

De manera habitual, la dona vestia camisa blanca, faldilla llarga i davantal amb peto. Per a treballar en el camp (conrear la terra, recollir la sembra, alimentar als animals…) utilitzava una camisa vella d'home, de màniga llarga -ja anés estiu o hivern-, per a protegir-se del sol i dels possibles arraps. A més, per a protegir-se els braços usaven maniguets de color fosc i amb gomes en les nines i en els avantbraços per a ajustar-los (imatge 1). Cobrien les seves cames amb faldilla llarga i, damunt, una *sobrefalda. No podia faltar el davantal de peto amb butxaques, on guardaven les seves coses mentre treballaven (imatge 2). Tota la roba que vestien estava elaborada amb cotó i empraven teles reutilitzades, és a dir, que usaven la roba vella que ja no es posaven per a confeccionar la nova. Protegien el coll amb el mocador “de fardell”, que es deia així perquè amb aquesta mena de mocador feien la “bossa” per a carregar roba o altres pertinences, posant-ho tot en el centre del mocador i unint i lligant els quatre pics després (imatge 3). El cap la cobrien amb aquest mateix mocador o un altre, sempre de color fosc, que ajustaven al rostre lligant-lo sota la barbeta. A més, en èpoques de calor portaven un gran barret, que les protegia dels raigs del sol.

Arribats a aquest punt, és necessari aclarir que la moda era un fenomen urbà i que el que es vestia en el camp estava més vinculat al funcional i al còmode: no tacar-se, no esgarrapar-se, no cremar-se pel sol, etc.

Quant a la roba interior, les dones del camp portaven sostenidor, camisa interior o *camisola i *enagua, però, pel que sembla, en els temps antics als quals ens estem referint, no portaven calces… Segons testimoniatges orals conservats en el museu, en el passat, afirmen haver vist a dones en el camp orinant dempeus…

Sempre calçaven espardenyes d'espart o de jute. Era molt rar veure a una dona rural portar sabata tancada. Fins i tot en les ocasions més especials continuaven portant espardenyes, però amb brodats o algun detall característic; elles mateixes les hi feien, per tant, algunes espardenyes les hi elaboraven més decorades.

El pèl sempre el portaven recollit en una trossa anomenada “*pirri”. La dona es feia una *coleta, que obrien en dues parts per a fer-se dues trenes, que després enrotllaven en el clatell amb forquetes, com una corda enroscada. Hi ha qui es col·locava una petita pinta per a decorar la trossa. Per a fixar el pentinat es posaven llimona, encara que també podien estendre's petroli -el mateix que s'utilitzava per als *quinqués-, ja que tenien el cabell molt sec i, pel que sembla, el petroli li ho humitejava. Les nostres fonts asseguren que l'olor era insuportable, com pots imaginar…

En ocasions especials, com els diumenges o durant les festivitats locals (com, per exemple, les Festes de l'Àngel), la dona rural seguia el mateix patró de vestimenta: camisa, faldilla llarga i davantal. Però canviava la camisa d'home de feina per una brusa més elegant -sense gens de punta, per descomptat, atès que això es reservava només a les peces de l'aixovar- i un davantal, així mateix, més elaborat. Completava l'abillament una *toquilla o xal, molt llargs i a l'hivern de llana, habitualment de color negre. La dona gairebé sempre anava de colors foscos, negre o gris, perquè ajuntava un dol amb un altre; tal és així, que la majoria d'elles vestia de dol tota la seva vida (imatge 4). També cal tenir en compte que no hi havia teles de tots els colors, que les teles eren més simples i sòbries, els colors més cridaners arribarien anys després. El venedor ambulant portava les teles en el seu carro, que venia per les cases de camp, amb les quals la dona elaborava tota la roba, tant per a la família com per a la llar.

En aquestes efemèrides, la dona podia portar algun pendent llarg, molt senzill, així com maquillatge, coloret i/o pintallavis, principalment. Algunes de les nostres informants recorden haver vist en els tocadors de les seves mares i àvies *rizadores de pestanyes i *tenacillas de pèl, unes pinces amb moltes dents que s'escalfaven al foc per a pentinar el cabell amb ones.

Els avanços durant els últims 100 anys respecte a les diferències camp-ciutat són enormes, també pel que fa a la vestimenta home-dona, tal com podem extreure del següent exemple. Al maig de 1911, Diari d'Alacant va publicar un article sobre la commoció que va provocar una dona, qualificada de “fàcil”, perquè es va atrevir a sortir al carrer amb una “faldilla-pantalons”, per la qual cosa va ser perseguida, esbroncada, víctima d'acudits grollers i acorralada per una multitud enfurida… I això en una ciutat, en capital de província… què hauria estat d'aquesta dona si això hagués ocorregut en una zona rural?

Avui dia, la vestimenta està més homogeneïtzada. Carlos Ferrater (1999) parlava de la democratització de la manera de vestir (respecte a camp-ciutat), fa més de vint anys, però està realment democratitzada?, l'home porta vestit o faldilla sense ser jutjat?, pot vestir la dona com vulgui? L'ocorregut fa escassos dies en la gala de lliurament dels premis Goya evidència el contrari… no creus?

Autora: Marian *Tristán, coordinadora del Museu Escolar.

Fonts i bibliografia:

Arxiu del Museu Escolar de *Pusol: entrevista realitzada a Rosa Vicente García, veïna de Puçol i alcaldessa pedània [9 de març de 2021], inèdita.
Ferrater, C. (1999): «La vida quotidiana. L'oci», en Els inicis de la modernització a Alacant. 1882-1914. Alacant, Caixa d'Estalvis del Mediterrani, p.332-334.
Soler, A. i Brotons. B. (1986): S’ha *perdut una cultura del *camp d’Elx, 1986, Elx, l'autor.